Els pescadors d’època moderna havien de pagar tot un seguit d’impostos de naturalesa feudal. El més conegut era el delme, una teòrica més que real desena part de la captura destinada al manteniment del culte i altres manifestacions religioses. A banda del delme havien de pagar altres càrregues, una de les quals, el “peix reial de tall”, és prou curiosa.
L’anomenat “peix reial de tall” o “peix senyoriu” consistia en donar directament al senyor feudal part o la totalitat – segons el lloc – de determinats peixos amb un alt valor simbòlic a l’època. Per la seva exclusivitat, exiquisidesa, refinament o raresa el seu consum quedava restringit al reduït grup social de la noblesa: “La excepció fa la raresa i la raresa engendra el privilegi”.
La llista de peixos “reials” o també dits “senyorius” podia variar d’un terme a l’altre. Generalment s’incloïen els emperadors, salmons, dofins, peixos espasa, tonyines i círvies. L’esturió, però, ostentava el màxim grau dins d’aquesta escala simbòlica. Significava el refinament extrem, el consum ostentatori, el menjar meravellosos. Per això en faules i contes d’origen francès apareixien representats a les taules dels nobles i cavallers o en els somnis d’aquells que passaven gana, com a símbol d’exuberància alimentària.
Els “pisces regales” va ser una càrrega nascuda al nord d’Europa al segle X en relació a les balenes avares a la platja que ràpidament es va estendre per la Mediterrània afectant a altres tipus d’animals marins. El seu valor econòmic no era molt elevat, però als monjos del monestir de Sant Pere de Rodes, o de Sant Feliu de Guíxols – el clergat sempre ha estat uns dels principals beneficiaris de la renda pesquera – els servia per proveir-se de tonyina de forma gratuïta.
Tot fa pensar aquest dret era una mera demostració de poder i sobirania – i que en alguns regnes, com a Anglaterra, encara perdura formalment. En paraules de Zuchitello, “eren signes externs del domini dels senyors, i per insignificants que fossin, no hi renunciaren. Era el reconeixement palès que tots els drets de pesca pertanyien al senyor”. Efectivament, cal pensar que el peix reial de tall deuria ser un símbol de poder, una reverència. Per això, el bisbe de Tarragona afirmava en relació al peix reial de tall que “...la cosa es de poch profit, sino per la pertinència.”
L’anomenat “peix reial de tall” o “peix senyoriu” consistia en donar directament al senyor feudal part o la totalitat – segons el lloc – de determinats peixos amb un alt valor simbòlic a l’època. Per la seva exclusivitat, exiquisidesa, refinament o raresa el seu consum quedava restringit al reduït grup social de la noblesa: “La excepció fa la raresa i la raresa engendra el privilegi”.
La llista de peixos “reials” o també dits “senyorius” podia variar d’un terme a l’altre. Generalment s’incloïen els emperadors, salmons, dofins, peixos espasa, tonyines i círvies. L’esturió, però, ostentava el màxim grau dins d’aquesta escala simbòlica. Significava el refinament extrem, el consum ostentatori, el menjar meravellosos. Per això en faules i contes d’origen francès apareixien representats a les taules dels nobles i cavallers o en els somnis d’aquells que passaven gana, com a símbol d’exuberància alimentària.
Els “pisces regales” va ser una càrrega nascuda al nord d’Europa al segle X en relació a les balenes avares a la platja que ràpidament es va estendre per la Mediterrània afectant a altres tipus d’animals marins. El seu valor econòmic no era molt elevat, però als monjos del monestir de Sant Pere de Rodes, o de Sant Feliu de Guíxols – el clergat sempre ha estat uns dels principals beneficiaris de la renda pesquera – els servia per proveir-se de tonyina de forma gratuïta.
Tot fa pensar aquest dret era una mera demostració de poder i sobirania – i que en alguns regnes, com a Anglaterra, encara perdura formalment. En paraules de Zuchitello, “eren signes externs del domini dels senyors, i per insignificants que fossin, no hi renunciaren. Era el reconeixement palès que tots els drets de pesca pertanyien al senyor”. Efectivament, cal pensar que el peix reial de tall deuria ser un símbol de poder, una reverència. Per això, el bisbe de Tarragona afirmava en relació al peix reial de tall que “...la cosa es de poch profit, sino per la pertinència.”
Història 
