ORDINACIONS DE LA PESQUERA DE CALONGE, SEGLES XV-XVII

El passat juliol es van presentar a Calonge les Ordinacions de la Pesquera de Calonge (s. XV-XVII), una edició crítica del corpus legislatiu pesquer més antic de Catalunya, a càrrec d'Alfons Garrido, Montse Pérez, Joan Lluís Alegret i Montserrat Darnaculleta. La publicació és el resultat d'un projecte de recerca del patrimoni marítim documental engegat per Documare davant la constatació de l'existència de diverses còpies (algunes en molt mal estat) d'aquestes ordenances pesqueres i de la seva importància en el marc del territori català.

Durant diversos segles aquestes ordinacions van servir per regular la pesca (horaris, maniobres, tecnologia, condicions laborals) i ordenar l’accés als territoris de pesca de la vila, alhora que eren manifestació del poder del senyor feudal. La riquesa del seu contingut i la seva antiguitat (l'original data de 1285) fan que sigui un document excepcional per conèixer els orígens de la indústria pesquera catalana, com treballaven i quina tecnologia empraven els pescadors medievals, què pescaven, com venien el peix i sota quin règim jurídic vivien. 

Per a la vila de Calonge és un testimoni cabdal per recuperar l’antiga i estreta relació del municipi amb el mar. Aquest treball pretén ser un exercici de recuperació de la memòria marítima i pesquera de la localitat baixempordanesa.

Sumari

1. Introducció a l’edició de les Ordinacions de la pesquera de Calonge (segles XV-XVII)
2. El document: com va arribar a l’arxiu municipal
3. Les activitats pesqueres en el context de la Catalunya medieval. Alfons Garrido; Joan Lluís Alegret
4. La vila de Calonge a l’edat mitjana. Montse Pérez; Montserrat Darnaculleta
5. Descripció i interpretació de les Ordenances de la pesquera de Calonge. Alfons Garrido. Montse Pérez
6. Transcripció del document. Alfons Garrido
7. Conclusions
8. Bibliografia

Podeu llegir la ressenya que li va dedicar La Vanguardia (24/09/2010) clicant aquí.

L'edició ha anat a càrrec de la Fundació Promediterrània i l'Ajuntament de Calonge. Els autors agraeixen també el suport de l'Arxiu Històric de Girona. Es pot adquirir a les llibreries de Palamós, a la botiga del Museu de la Pesca, o bé trucant al 972 60 12 44.

Les cases del pescadors a Palamós: el grup d'habitatges "González Hontoria"

Acabada la Guerra Civil espanyola, una de les preocupacions del règim era la penosa situació en que es trobava la comunitat pesquera arreu del país. Tradicionalment el pescador ha format part dels col·lectius socials més depauperats, però el desgavell provocat pels efectes de la guerra van empitjorar el panorama: les dificultats per sortir a pescar, la desfeta de la flota, la manca de combustible i materials de recanvi, etc. La creació de les confraries de pescadors el 1943 havia de tenir com a objectiu solucionar alguns d'aquestes problemes, entre ells i de forma prioritària, l'habitatge.

La gent de mar ha patit el fet de viure a prop del mar en unes condicions sovint difícils. No era estrany que algunes famílies haguessin de viure a la mateixa embarcació per manca d'un habitatge digne. A inicis de la dècada dels 40 l'Administració dissenyà el "Plan Nacional de Mejora de las Viviendas de los Pescadores", amb l'objectiu de crear poblats ideals per estimular la producció pesquera en un moment de forta manca d'aliments arreu. Malgrat tot, l'èxit del pla fou relatiu.

Les confraries de pescadors, recolzades pel remodelat Instituto Social de la Marina, va emprendre una política de millora de les condicions de vida dels seus associats, posant notable èmfasi en el desenvolupament de barris de pescadors per donar resposta a la necessitat urgent d'habitatges assequibles. A més, l'incipient turisme començava a provocar els primers problemes de mobing immobiliari: la cotització de les cases a primera línea augmentava fins al punt que alguns propietaris desnonaven els pescadors en règim de lloguer per captar nous turistes. La situació s'agreujà durant les dècades posteriors.

A Palamós, el 1949 es començava a dissenyar el un nou barri per a la comunitat pesquera, situat en un terrenys herms a prop del port pesquer. El projecte, complex, va trigar quasi una dècada a realitzar-se. El 15 de juliol de 1958 es concedien 29 de les 34 claus dels nous habitatges construïts. El complex va rebre el nom de "González Hontoria", en memòria del capità marítim de Palamós que va morir negat durant les inundacions de 1908 quan intentava salvar una mare i la seva filla emporades per la corrent de l'Aubi.

Ràpidament el barri va concentrar la vida pescadora de la vila, constituint un dels punts esencials en la ideosincràcia de Palamós. Bona part de l'actual comunitat pesquera local té el seu origen en aquests habitatges. Per aquest motiu, s'ha instal·lat un placa d’interpretació històrica dedicada al grup d’habitatges González Hontoria, mitjançant la qual es dóna a conèixer l’important vincle social d’aquest barri, popularment conegut com “les cases dels pescadors”, amb el sector de la pesca, tan representatiu per a la vila de Palamós.

Procedència de les imatges: Museu de la Pesca. Fons personals. Confraria de Pescadors de Palamós.

Prohibida la reproducció total o parcial

Celebració de la Verge del Carme

Orígens de la festa del Carme

Les comunitats litorals dels Països Catalans han mantingut durant segles unes creences i unes tradicions votives i devocionals estretament relacionades amb la particular naturalesa del treball en mar. El protector celestial - una verge, un sant - tenia la funció d’intercedir amb la divinitat per afavorir l’èxit del treball i allunyar els perills. Durant segles, la Mare de Déu del Carme ha jugat un rol protector molt important entre la gent de mar, paral•lelament al culte a Sant Pere i Sant Andreu (pescadors) i Sant Elm (pels mariners).

La tradició catalana fa remuntar l’expansió de la devoció carmelita en mar a l’impuls de l’almirall i corsari mallorquí Antoni Barceló. En realitat, però, fou la instauració de la Matrícula de Mar al segle XVIII i el servei obligatori als vaixells de l’Armada per a la gent de mar – a canvi de poder exercir l’ofici en exclusiva – el que afavorí que poc a poc aquest culte d’arrels militars s’estengués entre mariners i pescadors d’arreu de la Península.

La postguerra marca un moment clau per a la definitiva consolidació de la Festa de la Verge del Carme en l’àmbit pesquer. La militarització de la gestió marítimo-pesquera i la reintroducció de la figura de les confraries de pescadors (1943) impulsen la celebració d’aquesta diada entre el sector pesquer, que compaginarà, des de llavors, una doble celebració en motiu de la diada de Sant Pere (29 de juny) i de la Verge del Carme (16 de juliol).

Durant la segona meitat de segle XX, la diada va gaudir d’un fort component devocional i assistencial. Per una banda, els pescadors, que deixaven de feinejar, es vestien de gala, escoltaven missa, sortien en processó per terra fins al port i treien a navegar la imatge de la Verge del Carme. En el tram marítim de la processó, les barques s’engalanaven per a la ocasió amb banderetes i flors de colors, la gent hi pujava a bord, i es sortia a navegar enmig del so estrident de les botzines.

Cada any es sortejava a la seu de la confraria la barca que tindria l’honor de porta la imatge de la Verge. Per l’amador l’acte constituïa tot un honor i una satisfacció. La barca amb la imatge obria la comitiva, darrera la qual seguia la resta de la flota pesquera, envoltada per un estol de barques més petites que entren a formar part de la processó d’una forma espontània.

La diada servia també per recordar i dignificar els mariners de més edat. L’acte d’homenatge a la vellesa del mariner tenia una significació social i econòmica especial perquè arreu de Catalunya la pobresa entre els malalts i jubilats restava força estesa. Així, l’àpat que es celebrava després de la processó era aprofitat per repartir una gratificació en diners procedents del fons comunal de la confraria, alleugerint una mica la situació de molts pescadors retirats amb pocs recursos.

La festivitat de la Verge del Carme, avui

Actualment, en moltes poblacions on la pesca ha esdevingut una activitat minoritària, la processó que celebren els pescadors el dia de la Verge del Carme és una de les escasses oportunitats que té aquest grup socioprofessional per fer-se visible a la societat i teixir un sentiment de comunitat entre els seus integrants. L’acte processional desprèn un forta càrrega simbòlica per tota la vila. És una festa amb dimensió col·lectiva on el pescador “cedeix” el seu espai de treball quotidià – el mar, la llotja, l’esplanada del moll, la platja, la barca – perquè es transformi en espai de goig comú.

Per altra banda, la incorporació de tecnologia han millorat notablement la seguretat i la comoditat de les barques de pesca. El pescador ja no depèn tan directament dels capricis del mar ni resten tan exposat als seus perills. Les condicions de vida també han millorat ostensiblement fins al punt que un pescador ja no es diferencia econòmica de la resta de col·lectius professionals. Per això, els vessants devocional i assistencial han perdut protagonisme en benefici de les activitats lúdiques i festives en el marc del municipi que, fins cert punt, n’eclipsen el fonament religiós.

La celebració de la diada del Carme s’està transformant. Ha incorporat activitats festives – sardanes, cantades d’havaneres, concerts, gegants i capgrossos, majorettes, dinars i sopars populars, etc. – i resta càrrega emocial i devocional. Això ha permès, per contra, que la festa s’obri a la població i que altres col·ectius també en participin. Un cas clar és la tradicional processó marítima, que pateix darrerament un assetjament de turistes i curiosos atrets per la possibilitat de navegar i gaudir de la vista des del mar, el que ha provocat en ocasions més d’un debat i alguna suspensió per “sobreocupació”.

També la celebració s’ha institucionalitzat. Darrerament, les confraries de pescadors organitzen la festa amb el suport dels ajuntaments, o com en el cas de Palamós, amb el suport del Museu de la Pesca. La popularització de la festa obliga a traslladar la festivitat al cap de setmana encara que el 16 de juliol sigui entre setmana. Malgrat tot, trobem casos, com els de Tarragona o Arenys de Mar, que guarden la tradició i mantenen la festivitat el dia de la Verge del Carme.

Tot i que generalment les poblacions amb tradició pesquera segueixen un mateix patró - missa, processó fins al port i sortida en barques portant imatge de la Verge del Carme -, trobem diferents variants a aquesta celebració. Per exemple, al barri pescador de Tarragona, el Serrallo, s’aprofita la processó per fer una ofrena floral als difunts de l’any i les dones del barri munten petits altars als carrers per on passa la comitiva. A Llançà (Alt Empordà), amb la tradicional processó marítima com a reclam, s’organitzen les Festes del Port durant tota la setmana. A Empuriabrava (Castelló d’Empúries, Alt Empordà), la manca de tradició pesquera es substitueix per un seguit d’activitats lúdiques on destaca una processó marítima, això sí, liderada per una embarcació nàutica – demostració de la manipulació la tradició per adequar-la a una festa lúdica destinada al turista forà.

Per fortuna, aquest any es podrà gaudir de la diada de la Verge del Carme a diversos pobles de Catalunya: l’Escala (aquest any es celebra la 58ª edició de l’homenatge a la vellesa), Palamós (incorpora processó, ball i homenatge a la vellesa) Arenys de Mar, Caldes d’Estrac, Calella, Mataró, Sitges (amb premis literaris inclosos), Vilassar de Mar, Castelldefels (on la tradició deixa pas a concerts de rock i desembarcament de pirates); Cambrils (amb havaneres i sardinada); l’Ampolla (on la Verge del Carme s’embarca amb les pubilles); Calafell; Salou (amb demostracions d’arts de platja) i Torredembarra.

Procedència de les imatges: Museu de la Pesca. Fons personals. Confraria de Pescadors de Palamós.

Prohibida la reproducció total o parcial

El "peix reial de tall" o "peix senyoriu"

Els pescadors d’època moderna havien de pagar tot un seguit d’impostos de naturalesa feudal. El més conegut era el delme, una teòrica més que real desena part de la captura destinada al manteniment del culte i altres manifestacions religioses. A banda del delme havien de pagar altres càrregues, una de les quals, el “peix reial de tall”, és prou curiosa.

L’anomenat “peix reial de tall” o “peix senyoriu” consistia en donar directament al senyor feudal part o la totalitat – segons el lloc – de determinats peixos amb un alt valor simbòlic a l’època. Per la seva exclusivitat, exiquisidesa, refinament o raresa el seu consum quedava restringit al reduït grup social de la noblesa: “La excepció fa la raresa i la raresa engendra el privilegi”.

La llista de peixos “reials” o també dits “senyorius” podia variar d’un terme a l’altre. Generalment s’incloïen els emperadors, salmons, dofins, peixos espasa, tonyines i círvies. L’esturió, però, ostentava el màxim grau dins d’aquesta escala simbòlica. Significava el refinament extrem, el consum ostentatori, el menjar meravellosos. Per això en faules i contes d’origen francès apareixien representats a les taules dels nobles i cavallers o en els somnis d’aquells que passaven gana, com a símbol d’exuberància alimentària.

Els “pisces regales” va ser una càrrega nascuda al nord d’Europa al segle X en relació a les balenes avares a la platja que ràpidament es va estendre per la Mediterrània afectant a altres tipus d’animals marins. El seu valor econòmic no era molt elevat, però als monjos del monestir de Sant Pere de Rodes, o de Sant Feliu de Guíxols – el clergat sempre ha estat uns dels principals beneficiaris de la renda pesquera – els servia per proveir-se de tonyina de forma gratuïta.

Tot fa pensar aquest dret era una mera demostració de poder i sobirania – i que en alguns regnes, com a Anglaterra, encara perdura formalment. En paraules de Zuchitello, “eren signes externs del domini dels senyors, i per insignificants que fossin, no hi renunciaren. Era el reconeixement palès que tots els drets de pesca pertanyien al senyor”. Efectivament, cal pensar que el peix reial de tall deuria ser un símbol de poder, una reverència. Per això, el bisbe de Tarragona afirmava en relació al peix reial de tall que “...la cosa es de poch profit, sino per la pertinència.”

Les migracions dels pescadors catalans

Un dels fets sorprenents de la història de la pesca catalana és la capacitat que han tingut els nostres pescadors per emigrar i treballar en aigües allunades del mar català. Van ser tot uns aventurers i uns pioners de la pesca mediterrània i responsables d’importants processos d’innovació tècnica a diverses parts d’Europa.

Són coneguts ja els viatges dels pescadors catalans durant el segle XVIII cap al sud peninsular a la recerca del peix blau. Sobre la base de la sardina i l’anxova van bastir una important indústria de transformació del peix en salaons, alguns dels quals – com els fabricades a Sant Feliu de Guíxols – nodrien els mercats de Sant Peterburg, a Rússia. D’Andalusia - els sitgetans es van establir a la Figuereta, avui Isla Cristina - van passar a Galícia, on van revolucionar el panorama pesquer no sense provocar greus conflictes socials amb els pescadors locals. Introduint noves tècniques de captura més eficients van aconseguir incrementar la producció i industrialitzar la producció de salaons. Els coneguts “fomentadors” – empresaris vinculats a la captura i salaó de peix – van escriure un dels principals episodis de la història pesquera espanyola i estan en la base del desenvolupament de la indústria pesquera a tot l’Atlàntic.

La expansió pesquera cap a Orient, iniciada ja al mateix segle XVII va tenir una influència també notable. Tot indica que patrons catalans introduir l’art de bou i la pesca d’arrossegament a les costes italianes. El rebuig generalitat a aquest art, que era considerat perjudicial per la supervivència de les espècies i un gran competidor als mercats – a Barcelona diversos patrons de gànguils van estar a punt de ser apallissats per la multitud – fomentà l’emigració cap a aigües menys conflictives.

Però un dels episodis més destacats i alhora polèmics va ser la instal•lació d’una col•lònia catalana a Marsella, departament a on van introduir la tecnologia del palangre. A partir de 1720, aprofitant un episodi de pesta que va desocupar bona part del barri marítim de la ciutat focea, diverses famílies de pescadors van decidir instal•lar-s’hi. La població augmentà, fins crear un barri, el “barri dels catalans”; segons paraules de Dumas al Conde de Mont-Cristo: "...romanen fidels a aquest petit promontori sobre el qual es van abalançar com una banda d'aus de mar, casant-se entre ells i conservant els costums de la seva mare pàtria de la mateixa manera que conservaren el seu idioma”. La seva presència ha deixat un ric llegat toponímic a tot el departament.

Els catalans a Marsella no va ser mai ben rebuts pels pescadors locals, que els percebien com una competència. Durant el segle XVIII es succeïren els iniciatives marselleses per foragitar-los, però sense gaire èxit, atès que, com considerava el 1790 el govern local, “Cinquanta anys d’experiència ens han provat que els devem l’abundància de millor pesca. Quan els Catalans s’han allunyat dels nostres ports o han cessat la seva pesca, el preu del peix s’ha incrementat de cop i volta en tal proporció que ha estat impossible que el poble es nodreixi”. (Fragments extrets de Pierre Echinart).

Un altra ocasió parlarem del paper dels catalans en la indústria del corall, on van demostrar una iniciativa igualment destacable.

Imatge inicial. Le Port des Catalans à Marseille, vers 1800 Aquarelle de 25x35cm par Jean-Jérôme Baugean. http://fr.wikipedia.org/wiki/Fichier:Les_Catalans_-_vers_1800.PNG