Notes sobre el porc de mar (Oxynotus centrina)

Avui volem parlar del porc de mar (Oxynotus centrina, Linnaeus 1758), un esqual amb una història particular.

Aquest animal de l’orde dels squaliformes es troba repartit per tota la Mediterrània i l’Atlàntic Oriental. Mesura entre 1-1,5 metres, és de color gris fosc-negre i ulls prominents. Es pot pescar a profunditats entre els 10 a 800 metres. Al mar català és un animal freqüent, conegut segons el port com porc de mar, porquet, truja, tocino o tocinet, en clara referència a la similitud morfològica amb el porc terrestre; a França, ”porc de mar” era sinònim d’un tipus de dofí força comú. Segons la RedList de la IUCN actualment es troba en un estat de conservació crític. En regions com el Golf de Lleó s’ha extingit a causa de la captures accidentals de les flotes d’arrossegament.

Durant segles la captura d’aquest animal a prop de la costa va ser un fet habitual. Es troba, per exemple, en el Thesaurus de Pere Torra del segle XVII. És comú també trobar-ne referències en documents medievals i moderns, pescats principalment amb arts de platja.

El porc de mar va un animal poc estimat per la població a causa del seu aspecte fantasmagòric, grotesc i perillós. Avui encara alguns pescadors mediterranis creuen que la captura d’un porc de mar porta mala sort a l’embarcació. Durant bona part de l’Edat Mitjana va patir l’estigma social de l’Esglèsia Catòlica. El desconeixement del mar i dels animals que l’habitaven donava peu a supersticions i creences de tota mena, i l’estranya morfologia i aspecte amenaçador d’aquest animal facilicità que se l’inclogués en el llistat d’animals considerats impurs: susceptibles d’haver consumit carn humana. Les ordenances del peix de la ciutat de Barcelona del segle XV en prohibien la seva comercialització al costat d’altres taurons: “Que no•s puga tallar Camari, i ne sporti ne truia marina”, a pena de 30 sous – segons la transcripció de Bajet (1993).

Si es pescava no es llençava: la seva pell rasposa era utilitzada com a pulidora. No hem trobat receptaris que inclogeussin el porc de mar en cap plat – no confondre amb el “porc de mar” amb què assimila Aristòtil a la tonyina. No obstant, era consumit pels pescadors si en capturaven algun. A Palamós ens han explicat que és un animal amb molt poca carn, però la que tenia s’obria, es filetejava i es deixava assecar. Un cop seca es tallava a daus per incorporar al suquet de peix.

Malgrat el rebuitg social, el fetge del porc de mar ha estat utilitzat en la medicina tradicional com a potent cicatritzador de cremades. El procediment per preparar el remei consistia en obrir l’animal i extirpar-li el fetge, que es deixava assecar penjat en un lloc ventilat. Durant el procés d’assecament desprenia un greix que es recollia en un recipient. L’aplicació d’aquest greix curava la cremada de forma inmediata, afavorint a més que aquesta no deixés marca a la pell.